Gairebé 17.000 habitants, un riu i unes vies, Pardinyes, un barri definit, pel Segre i el tren. El tren li va fer deixar de ser la barriada totalment agrícola i ho va separar de la ciutat, i el Segre, per limitar també el seu desenvolupament primer i convertir-se després gràcies al parc de la Mitjana en un dels principals atractius del barri de Lleida.
El barri modern va néixer en 1923, quan Camins de Ferro 
del Nord, companyia ferroviària integrada després en Renfe, va aixecar en el barri una estació de mercaderies i uns tallers que, pel lluny que estaven de la terminal de viatgers i la volta que calia donar per a arribar fins a ells, es van acabar coneixent com “El Recorrido”.
Abans del tren, en la zona només havia masies, horts i alguna casa d’estiueig, però a partir dels anys trenta es van aixecar cases per als 150 treballadors del complex i els ferroviaris de la terminal de passatgers aixecada en 1928 al final de la Rambla. La presència dels ferroviaris va configurar el barri com una zona industrial, el que va atreure altres empreses (serrerías, sitges, fàbriques vàries i fins a una planta de gas que no es va desmantellar fins a 1988) que durant les dècades següents van dur més treballadors al barri i van obligar a aixecar habitatges com les quals Renfe va erigir a Sant Pere Claver per als seus empleats i blocs com els propers Landelino Lavilla, un grup d’habitatges de protecció oficial típiques d’una època en la qual es va instal·lar també en Pardinyes el mercat central de fruites i verdures de la ciutat, que avui ja no existeix i sobre els terrenys de la qual està ara el Palau de Congressos.
Al costat d’aquest mercat, però ja en 1971, es van aixecar les instal·lacions de Mercolleida, que encara avui fixen els preus del porc per a tota Espanya.
El barri es va configurar així entre els 40 i els 70 com un raval obrer en el qual indústries i habitatges es barrejaven i on, com en bona part dels barris de la Lleida del franquisme, només sobraven les ganes d’implicar-se i lluitar per millorar les coses des d’associacions com ORVEPARD, que va néixer en 1962 en els blocs per a ferroviaris que Renfe va construir a Sant Pere Claver i amb el temps hauria de convertise en una de les més reivindicatives i, també de les més populars gràcies a unes festes que són a Lleida gairebé el que les de Gràcia a Barcelona.
El Pardinyes d’avui no es dibuixa, no obstant això, fins que en 1979, el llavors alcalde Antoni Siurana compra a Renfe per 441 milions la vella estació de mercaderies i escriu el primer capítol d’una història que va acabar amb la desaparició de les instal·lacions ferroviàries i la marxa del barri de bona part de les indústries que li van fer créixer. La zona es comença a configurar així com àrea residencial revaloritzada primer per la dignificación del parc de la 
Mitjana i, després, pel Pla de l’Estació, avui encara en curs, però que servirà per a tancar la ferida que en forma de vies, va separar durant anys el barri de la ciutat. De la Pardinyes ferroviària queden avui solament unes quantes habitatges obrers -els blocs de Sant Pere Claver- , alguna nau avui ocupada pel Institut Municipal d’Ocupació i un caràcter de barri obrer que ha permès integrar als estrangers arribats en els últims anys en un barri en el qual, diuen, ningú és estrany perquè tots ho van anar algun dia. Aquest caràcter, també, fa que, malgrat el molt en marxa (el palau de congressos, la piscina coberta, el pont de Príncep de Viana, la prolongació de Prat de la Riba o el centre comercial que se suposa s’aixecarà al costat del parc previst sobre la llosa que ja cobreix les vies) no s’oblidin reivindicacions com l’accés a l’estació des del barri, l’habitatge protegit o la ja aparaulada amb la Paeria reforma de l’avinguda Pearson. Les preocupacions noves com les quals porten les paralitzades torres d’habitatges contigus a la Llotja, tampoc s’obliden.